En Mateu, el nostre col·laborador més jove

La Maria Escalas és una persona molt entusiasta i quan vam comentar-li el projecte que teníem entre mans ens va desitjar molta sort i ens va encoratjar a perseguir els nostres somnis. Potser no ho va dir amb aquestes paraules, segurament en va fer servir unes altres, perquè si una cosa té la Maria és el domini de la paraula. Malgrat això, avui la protagonista no és ella, sinó el seu fill Mateu.

En Mateu ens ha fet un regal preciós: un poema que va escriure quan només tenia 11 anys. Ben aviat, molt, molt aviat, el podreu llegir a la revista número 0 i estem segures que us deixarà amb la boca oberta, com ens va passar a nosaltres. Avui us el presentem i us convidem a gaudir de les seves paraules, joves, però meditades. Moltes gràcies Mateu!

 

Defineix-te en tres paraules: Instint, aprenentatge, art.

 

Quan i com comences a escriure?Des dels reis d'enguany tinc una llibreta on escric les meves inquietuds i poesies. La duc sempre a la motxilla juntament amb un bolígraf per quan la necessiti ―tot i que normalment escric amb ploma―. No sé si ho hauria de dir, això, però normalment escric en hores de classe, que, irònicament, resulten sovint el moment més tranquil i poc estressant del dia. Tot depèn de la classe en qüestió, però ja deveu entendre per on vaig.

 

Què t’inspira? A casa meva, la música és la base del funcionament. Això ha condicionat els meus gustos i estil de vida, cosa que agraeixo moltíssim. Així doncs, gran part de la prosa i poesia que escric tant a casa com a l’escola està molt marcada i inspirada pel record encara fumejant de la música que escolto.

 

Un lloc ideal per escriure: Els moments zen que ofereixen els caps de setmana. Aquell diumenge a la tarda que no tens res a fer i veus la llibreta sobresortint entre els llibres d'escola és l'instant perfecte per rebuscar entre les emocions i trobar quelcom per expressar.

 

Les millors històries són aquelles que… Comencen amb una escena colpidora, agafen un ritme lent amb petites pistes del nus i contraataquen per sorpresa a les últimes pàgines amb un final elèctric que tanca el cercle.

 

Una novel·la juvenil que s’ha de llegir sí o sí ―pots explicar per què?―: El nom del vent, de Patrick Rothfuss. Una autèntica obra mestra en gairebé tots els aspectes. És enigmàtica i reveladora, tracta el protagonista amb duresa, cosa que ajuda el lector a identificar-s'hi. Té un rerefons i un univers heterogeni i dinàmic al darrere; alhora que dibuixa una història gairebé intranscendent pel que fa a la trama, s'intueix un clar enllaç que durà a alguna mena de concentració d'històries aparentment sense relació entre si però alhora profundament connectades.

 

Un conte que t’hagi acompanyat de petit: El conte del barquer ignorant i del savi arrogant, en què el primer s'ofereix a dur el savi a l'altra banda d'un riu i, durant el trajecte, el segon es burla del barquer per no tenir estudis ni coneixements bàsics d'escriptura o matemàtiques tot repetint-li que ha perdut mitja vida. Al final del conte, el barquer demana al savi si aquest sap nedar, cosa que no domina en absolut. La barca naufraga i el savi mor amb ella, llavors el barquer comenta que el savi l'ha perdut tota, la vida. Aquesta història m'ha fet reflexionar sobre el coneixement del món des que sóc conscient de mi mateix.

 

Equip Namaka

Escribir comentario

Comentarios: 0